24.5.07
16.5.07
9.5.07
"Aquest era jo"
Miquel Fuster: il·lustrador, pintor i dibuixant de còmics professional. 15 anys al carrer. Ahir em va deixar veure alguns dels seus dibuixos. Aquest és un retrat de com es veia a ell mateix fa un temps.
25.4.07
"El dichoso tema del nombre"
La primera vez que alguien me habló de Arrels, me dijeron que era una ONG que trataba con pobres, gente de la calle. Después, cuando empecé como voluntaria en el centro abierto, lo que más oía era que “atendíamos” a personas sin hogar. A mi, de entrada, me pareció un nombre muy largo. De hecho, me pareció un eufemismo. ¿Por qué no decir simplemente pobres o mendigos? Sea como fuere, me pareció una realidad dura y desconocida. Me atrapó.
Siguiendo con el dichoso tema del nombre, Miquel, el educador de calle, quiere insitir en el tema. Le parece que las palabras tienen carga y que justo por eso debemos andarnos con cuidado. Su tesis es la siguiente: lo esencial es que somos personas y que somos personas a las que les pasan cosas. Para él, no hay “drogadictos”, “alcohólicos” o “sidosos”, sino personas con problemas de drogoadicción, de alcohol y personas con el VIH. O sea, que para él, existen personas en situación de sin hogar. Este ejercicio de reflexión lo ha descrito como “Metalingüística del pobres”, de la que habrça más entregas.
Pero un día asomó por aquí Andreu Buenafuente que a mi, sinceramente, me pareció muy buena gente. Presentaba, junto a más gente, una colección de camisetas de kukuxumusu en beneficio de Arrels. Y se le ocurrió lo de “Supernadie”. Me encanta. De hecho, es lo que somos: supernadies."¿Pero usted es un sin techo? Anda ya!"
Les presento a Miguel, Miguel Virto. Lo encontrarán todos los días en las escaleras de la catedral de Barcelona pidiendo. Tiene XX años y es natural de Ávila. Trabajó durante muchos años como periodista y en Barcelona tenía una empresa de edición. Le iba bien. Poco antes de su separación matrimonial, las cosas empezaron a flojear y poco a poco su situación se convirtió en precaria. Tiene dos hijas. La mayor, y lo dice con un fino orgullo paterno, ha salido a él y en vez de sangre, lleva tinta en las venas. Sus padres continúan viviendo en Ávila y sus hermanos, de los que habla con ternura, le piden que como mínimo, siempre lleve el móvil encima para estar localizable.
Es culto, amable, educado y una charla con él es larga y sabrosa. Lo que está claro es que por su porte y su indumentaria (foto) nadie diría que ha estado durmiendo en la calle. Ahora se aloja en una pensión de la calle Hospital, pero cuando pasaba las noches en el asfalto, el porte y el vestir era el mismo: “Al principio, cuando me vi en la calle, no sabía que existían comedores sociales y que había sitios donde las personas nos podemos duchar y cambiarnos de ropa. Lo pasé mal. Pero desde entonces, siempre he procurado ir bien vestido. Esto que llevo hoy es ropa que me han dado, pero me sienta la mar de bien,¿no?”
Miguel, que adora leer el periódico y escribir, quiere “EXPLICAR, NO DISCULPARSE” su periplo por las calles de Barcelona y contar cómo le enseñaron a vivir en ellas. Si les interesa su historia, entre él y yo se la vamos a ir contando en este blog o, si lo prefieren, pásense por las escaleras de la catedral. Se sorprenderán.
El peregrino
“Por los trechos de la vida
voy dejando los jirones
de mi triste juventud.
Sin hallar en mi camino
un regazo piadoso
donde pueda tener paz y quietud,
ni unos ojos que me miren,
o un amigo en mi desgracia,
que me pueda consolar.
Cielo y tierra,
Tierra y cielo,
mi camino es sólo un caminar y caminar.
Soy un peregrino que busca el camino
sin patria ni hogar,
un triste despojo
sin llanto en los ojos secos de llorar,
vencido y maltrecho,
llevando en mi pecho, la cruz del sufrir.
Qué negra mi suerte,
que llamo a la muerte
y al verme temblando se aparta de mí.
Yo no sé lo que son los celos
porque a nadie he querido,
sólo sé que es algo dulce
de los besos el sabor.
Sólo sé que soy un Paria
que una noche en mi camino,
moriré cara a la luna
olvidado hasta de Dios.”
José
In memoriam
"Reir como niños"
Algunos “de la calle” fueron el otro día a la piscina. He escogido esta foto porque prefieren no mostrar su rostro pero simplemente decir: “¡Qué maravilla cuando ves a gente que lo ha pasado y pasa tan mal reir como niños!”
12.4.07
Paint it white!
En Baldo va morir passada la Pasqua.
Era feble com tots nosaltres, però va poder treure aquella força que tots portem dins nostre i que el va fer lluitar fins al final.
Com ell acostumava a dir, era tot un rolling stone, amb la duresa externa que els caracteritza, però també amb la tendresa que el feia recitar poemes de Salvat-Papasseit, el poeta amb espardenyes.
Ell solia cantar:
I see a red door and I want it painted black
No colors anymore I want them to turn black....
dels Rolling Stones (però en la seva versió, el black esdevenia white...)
De Dijous Sant a Pàsqua
Temps de Pàsqua.
Ja hi som!.
Qui més qui menys ha fet el pas per l’estret que ens porta més enllà... Unes vacances que ens aboquen de nou a la feina quotidiana..., una passió que ens fa viure de nou la resurrecció... Hi ha també qui ha fet el pas cap a l’altra vida... Se’ns deia que també podem parlar de les coses bones, de les coses alegres i positives que ens aporta aquesta nostra tasca.
No sé...
El que si que sento és bullir dins meu. I això és el que em porta a escriure.
No hi ha flors. No hi ha escrits. No hi ha res!.
Fa vergonya mirar el sepulcre nu, al costat d’aquells plens i plorats.
És la mort dels pobres.
És la mort indecent.
S’havia mort.
Dimarts al matí em van dir que s’havia mort.
No era possible!
Jo havia estat amb ell tot just feia una setmana. ...I estava bé!!!.
Dimarts al matí em van dir que al migdia es moriria del tot, quan l’enterressin.
No hi ha dol....
No hi ha possibilitat d’acomiadar-se....
No ha mort!. No. Encara no ha mort.
Com és que ha mort?
Per què s’ha mort?
Qui ho sap?
S’ha localitzat la família?
S’ha avisat els coneguts per a celebrar l’últim comiat?
Sento buidor dins meu...
No sé per on començar...
Són ja les dotze del migdia. D’aquí a tres hores ja haurà mort per sempre més. Penso que, tot i trobant família, no els donaria temps d’arribar a Barcelona des de Badajoz en tres hores. Però haurà valgut la pena si, com a mínim, poden assabentar-se.
Set possibles germans. Set trucades telefòniques. Set minuts!
Em queden dues hores. Dues hores per a preparar el meu dol.
Em queden dues hores per que tothom sàpiga que ens ha deixat.
La trucada a aquesta empresa no passa de la centraleta. Estic trucant al servei de neteja i tan sols apareixen fax i trucades desviades a altres departaments.
Tinc pressa per localitzar a algú.
Tinc pressa per a fer els recordatoris.
Tinc pressa per a poder fer el dol.....
Per que m’adono que marxarà del tot sense que l’hagi pogut fer...
Per que m’adono que marxarà del tot sense que ningú l’enyori...
La nostra coordinadora d’Equip d’Hospitals no en sabia res. Em sap greu que no en sabés res. Em faria mal si algú l’hagués anat a veure a l’hospital i li diguessin, des d’allí, que ja era mort.
Per què no podem fer el dol??
He parlat amb la treballadora social de l’hospital on ha mort.
Per què ha mort?
La treballadora social no ho sap.
Que hem de fer amb les pertinences?
Les pertinences??? -Dic jo-.
- No sé que s’ha de fer amb les pertinences!!...
Per què ha mort?
Tan sols el metge ho sap.
Ella també troba estrany que no se li hagi fet autòpsia.
Potser el metge ens ho podria explicar.
Potser el metge ens podria dir que és el que ha anat malament.
Potser podrem saber, quan estem allà al davant, al cementiri, quina ha estat la causa de la seva mort....
No ho sabem...
Si. Potser si que ho sabem!!
Ha mort de malura.
Ha mort de mala vida que portava.
Aquest és el resultat de l’autòpsia....
Tampoc tenia allotjament.....
A les 22.30h el van trobar estirat boca a baix, sobre el llit!.
La treballadora social em va dir que, com a mínim, havia mort a un hospital i no al carrer!!
Ha mort de malura a l’hospital...vaig arribar a comprendre...
Com s’haurà mort?...
Però...que sabrem nosaltres de la mort que t’espera, sola, a l’habitació buida d’un hospital!!!????
Es grotesc!.
No està disposada a pagar l’enterrament, m’ha fet saber en seguida.
Nooooooo!!!!. No es tracta d’això!.
Tan sols es tracta de poder localitzar la família.
Els fills....
Els germans.....
No cal preocupar-se de res!.
Els pobres que moren de malura tenen gratis l’enterrament!!
Quan la filla ha trucat per saber la notícia faltava una hora pel sepeli.
Massa tard!!.
Justificacions.....
No hi podem fer res!.
Ara tan sols queda seguir endavant....
Tan se val!
La vida ja continua per si mateixa.
És igual girar el full amb dol o sense.
Els que visquin que s’apanyin com puguin!.
Igual que l’amic voluntari que ha arribat a anar a veure’l aquest mateix matí a l’hospital. Ell també ha hagut de fer un dol indecent amb les pobres paraules d’aquella infermera que..., sí!..., ara que ho diu vostè, si que hi havia un Diego, a aquella habitació, però ja va morir la setmana passada....
Com que no ho sabies?
Ningú ho sabia!!
No dóna més temps!.
L’enterren ja mateix.
462.
462 és la inscripció de la làpida buida.
..I si agaféssim aquestes flors quasi pansides d’aquest altre difunt del costat i adornem una mica el 462??... Segur que aquest altre del costat serà recordat, tant amb flors com sense!.
No sé el carrer. No sé la via ni l’agrupació. O com li’n diguin als carrers d’aquest cementeri tan gran.
Només sé que està allà, al 462.
Es veu que si.
Si!!. Si que l’he vist quan l’han destapat. I era ell!!.
- Diego. Estàs aquí al davant i encara no sé per què t’has mort.
Es fa silenci.
És el silenci de la teva marxa.
És el silenci amb el que ens has deixat.
El silenci amb el que ens fas fer el dol.
Fins la propera, Diego!
Miquel Julià
10 d’abril del 2007
Arrels Fundació
5.4.07
"I si no en sóc capaç?"
(publico aquest text com si fos pel periodico)
Aquest matí he repassat el contingut que fins ara he penjat al blog. Potser és una mica massa trist, no? No m’entengueu malament. No és irreal el que hi explico i, a més, es tracta del nostre dia a dia. Però hi ha altres coses, més dolces, que també formen part de la nostra feina. Em pregunto si seré capaç de transmetre-ho. I si no en sóc? Quants detalls perduts! Tinc tantes ganes de poder-vos fer arribar els gestos que he vist, les abraçades, les noves oportunitats, l’amistat... que no vull quedar-me en lo tràgic. Sí , mor gent, però una mica més acompanyada. Us demano que em reclameu la veritat i la veritat són cares, xifres, impressions, tragèdies i vides de conte. En seré capaç? M ‘hi ajudareu ?
Aquest matí he repassat el contingut que fins ara he penjat al blog. Potser és una mica massa trist, no? No m’entengueu malament. No és irreal el que hi explico i, a més, es tracta del nostre dia a dia. Però hi ha altres coses, més dolces, que també formen part de la nostra feina. Em pregunto si seré capaç de transmetre-ho. I si no en sóc? Quants detalls perduts! Tinc tantes ganes de poder-vos fer arribar els gestos que he vist, les abraçades, les noves oportunitats, l’amistat... que no vull quedar-me en lo tràgic. Sí , mor gent, però una mica més acompanyada. Us demano que em reclameu la veritat i la veritat són cares, xifres, impressions, tragèdies i vides de conte. En seré capaç? M ‘hi ajudareu ?
4.4.07
Declaración de principios
- A nuestro vecino del cuarto le pueden llegar a ir tan mal las cosas que un día se pase por Arrels.
- Nosotros podemos ser ese vecino del cuarto.
- Lo que acabo de decir no es irreal.
- La gente nos merecemos comida, techo, cariño y respeto.
- Muchas de estas cosas las pueden y deben dar las adminstraciones públicas.
- Las administraciones públicas somos todos y entre todos deberíamos cuidarnos un poco más.
- Las personas que viven una situación de sin hogar (¿ésta es la palabra?) no son un número, un expediente, una plaza en un comedor social.
- Los trabajadores y voluntarios van a entierros, dan la mano en el último soplo y creen en lo que hacen.
- Yo creo en lo que hago.
- A veces lo que hago no está a la altura de lo que pienso. Estamos en ello.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)