24.5.07
16.5.07
9.5.07
"Aquest era jo"
25.4.07
"El dichoso tema del nombre"

La primera vez que alguien me habló de Arrels, me dijeron que era una ONG que trataba con pobres, gente de la calle. Después, cuando empecé como voluntaria en el centro abierto, lo que más oía era que “atendíamos” a personas sin hogar. A mi, de entrada, me pareció un nombre muy largo. De hecho, me pareció un eufemismo. ¿Por qué no decir simplemente pobres o mendigos? Sea como fuere, me pareció una realidad dura y desconocida. Me atrapó.
Siguiendo con el dichoso tema del nombre, Miquel, el educador de calle, quiere insitir en el tema. Le parece que las palabras tienen carga y que justo por eso debemos andarnos con cuidado. Su tesis es la siguiente: lo esencial es que somos personas y que somos personas a las que les pasan cosas. Para él, no hay “drogadictos”, “alcohólicos” o “sidosos”, sino personas con problemas de drogoadicción, de alcohol y personas con el VIH. O sea, que para él, existen personas en situación de sin hogar. Este ejercicio de reflexión lo ha descrito como “Metalingüística del pobres”, de la que habrça más entregas.
Pero un día asomó por aquí Andreu Buenafuente que a mi, sinceramente, me pareció muy buena gente. Presentaba, junto a más gente, una colección de camisetas de kukuxumusu en beneficio de Arrels. Y se le ocurrió lo de “Supernadie”. Me encanta. De hecho, es lo que somos: supernadies."¿Pero usted es un sin techo? Anda ya!"
Les presento a Miguel, Miguel Virto. Lo encontrarán todos los días en las escaleras de la catedral de Barcelona pidiendo. Tiene XX años y es natural de Ávila. Trabajó durante muchos años como periodista y en Barcelona tenía una empresa de edición. Le iba bien. Poco antes de su separación matrimonial, las cosas empezaron a flojear y poco a poco su situación se convirtió en precaria. Tiene dos hijas. La mayor, y lo dice con un fino orgullo paterno, ha salido a él y en vez de sangre, lleva tinta en las venas. Sus padres continúan viviendo en Ávila y sus hermanos, de los que habla con ternura, le piden que como mínimo, siempre lleve el móvil encima para estar localizable.
Es culto, amable, educado y una charla con él es larga y sabrosa. Lo que está claro es que por su porte y su indumentaria (foto) nadie diría que ha estado durmiendo en la calle. Ahora se aloja en una pensión de la calle Hospital, pero cuando pasaba las noches en el asfalto, el porte y el vestir era el mismo: “Al principio, cuando me vi en la calle, no sabía que existían comedores sociales y que había sitios donde las personas nos podemos duchar y cambiarnos de ropa. Lo pasé mal. Pero desde entonces, siempre he procurado ir bien vestido. Esto que llevo hoy es ropa que me han dado, pero me sienta la mar de bien,¿no?”
Miguel, que adora leer el periódico y escribir, quiere “EXPLICAR, NO DISCULPARSE” su periplo por las calles de Barcelona y contar cómo le enseñaron a vivir en ellas. Si les interesa su historia, entre él y yo se la vamos a ir contando en este blog o, si lo prefieren, pásense por las escaleras de la catedral. Se sorprenderán.
El peregrino

“Por los trechos de la vida
voy dejando los jirones
de mi triste juventud.
Sin hallar en mi camino
un regazo piadoso
donde pueda tener paz y quietud,
ni unos ojos que me miren,
o un amigo en mi desgracia,
que me pueda consolar.
Cielo y tierra,
Tierra y cielo,
mi camino es sólo un caminar y caminar.
Soy un peregrino que busca el camino
sin patria ni hogar,
un triste despojo
sin llanto en los ojos secos de llorar,
vencido y maltrecho,
llevando en mi pecho, la cruz del sufrir.
Qué negra mi suerte,
que llamo a la muerte
y al verme temblando se aparta de mí.
Yo no sé lo que son los celos
porque a nadie he querido,
sólo sé que es algo dulce
de los besos el sabor.
Sólo sé que soy un Paria
que una noche en mi camino,
moriré cara a la luna
olvidado hasta de Dios.”
José
In memoriam
"Reir como niños"
12.4.07
Paint it white!

De Dijous Sant a Pàsqua

Temps de Pàsqua.
Ja hi som!.
Qui més qui menys ha fet el pas per l’estret que ens porta més enllà... Unes vacances que ens aboquen de nou a la feina quotidiana..., una passió que ens fa viure de nou la resurrecció... Hi ha també qui ha fet el pas cap a l’altra vida... Se’ns deia que també podem parlar de les coses bones, de les coses alegres i positives que ens aporta aquesta nostra tasca.
No sé...
El que si que sento és bullir dins meu. I això és el que em porta a escriure.
No hi ha flors. No hi ha escrits. No hi ha res!.
Fa vergonya mirar el sepulcre nu, al costat d’aquells plens i plorats.
És la mort dels pobres.
És la mort indecent.
S’havia mort.
Dimarts al matí em van dir que s’havia mort.
No era possible!
Jo havia estat amb ell tot just feia una setmana. ...I estava bé!!!.
Dimarts al matí em van dir que al migdia es moriria del tot, quan l’enterressin.
No hi ha dol....
No hi ha possibilitat d’acomiadar-se....
No ha mort!. No. Encara no ha mort.
Com és que ha mort?
Per què s’ha mort?
Qui ho sap?
S’ha localitzat la família?
S’ha avisat els coneguts per a celebrar l’últim comiat?
Sento buidor dins meu...
No sé per on començar...
Són ja les dotze del migdia. D’aquí a tres hores ja haurà mort per sempre més. Penso que, tot i trobant família, no els donaria temps d’arribar a Barcelona des de Badajoz en tres hores. Però haurà valgut la pena si, com a mínim, poden assabentar-se.
Set possibles germans. Set trucades telefòniques. Set minuts!
Em queden dues hores. Dues hores per a preparar el meu dol.
Em queden dues hores per que tothom sàpiga que ens ha deixat.
La trucada a aquesta empresa no passa de la centraleta. Estic trucant al servei de neteja i tan sols apareixen fax i trucades desviades a altres departaments.
Tinc pressa per localitzar a algú.
Tinc pressa per a fer els recordatoris.
Tinc pressa per a poder fer el dol.....
Per que m’adono que marxarà del tot sense que l’hagi pogut fer...
Per que m’adono que marxarà del tot sense que ningú l’enyori...
La nostra coordinadora d’Equip d’Hospitals no en sabia res. Em sap greu que no en sabés res. Em faria mal si algú l’hagués anat a veure a l’hospital i li diguessin, des d’allí, que ja era mort.
Per què no podem fer el dol??
He parlat amb la treballadora social de l’hospital on ha mort.
Per què ha mort?
La treballadora social no ho sap.
Que hem de fer amb les pertinences?
Les pertinences??? -Dic jo-.
- No sé que s’ha de fer amb les pertinences!!...
Per què ha mort?
Tan sols el metge ho sap.
Ella també troba estrany que no se li hagi fet autòpsia.
Potser el metge ens ho podria explicar.
Potser el metge ens podria dir que és el que ha anat malament.
Potser podrem saber, quan estem allà al davant, al cementiri, quina ha estat la causa de la seva mort....
No ho sabem...
Si. Potser si que ho sabem!!
Ha mort de malura.
Ha mort de mala vida que portava.
Aquest és el resultat de l’autòpsia....
Tampoc tenia allotjament.....
A les 22.30h el van trobar estirat boca a baix, sobre el llit!.
La treballadora social em va dir que, com a mínim, havia mort a un hospital i no al carrer!!
Ha mort de malura a l’hospital...vaig arribar a comprendre...
Com s’haurà mort?...
Però...que sabrem nosaltres de la mort que t’espera, sola, a l’habitació buida d’un hospital!!!????
Es grotesc!.
No està disposada a pagar l’enterrament, m’ha fet saber en seguida.
Nooooooo!!!!. No es tracta d’això!.
Tan sols es tracta de poder localitzar la família.
Els fills....
Els germans.....
No cal preocupar-se de res!.
Els pobres que moren de malura tenen gratis l’enterrament!!
Quan la filla ha trucat per saber la notícia faltava una hora pel sepeli.
Massa tard!!.
Justificacions.....
No hi podem fer res!.
Ara tan sols queda seguir endavant....
Tan se val!
La vida ja continua per si mateixa.
És igual girar el full amb dol o sense.
Els que visquin que s’apanyin com puguin!.
Igual que l’amic voluntari que ha arribat a anar a veure’l aquest mateix matí a l’hospital. Ell també ha hagut de fer un dol indecent amb les pobres paraules d’aquella infermera que..., sí!..., ara que ho diu vostè, si que hi havia un Diego, a aquella habitació, però ja va morir la setmana passada....
Com que no ho sabies?
Ningú ho sabia!!
No dóna més temps!.
L’enterren ja mateix.
462.
462 és la inscripció de la làpida buida.
..I si agaféssim aquestes flors quasi pansides d’aquest altre difunt del costat i adornem una mica el 462??... Segur que aquest altre del costat serà recordat, tant amb flors com sense!.
No sé el carrer. No sé la via ni l’agrupació. O com li’n diguin als carrers d’aquest cementeri tan gran.
Només sé que està allà, al 462.
Es veu que si.
Si!!. Si que l’he vist quan l’han destapat. I era ell!!.
- Diego. Estàs aquí al davant i encara no sé per què t’has mort.
Es fa silenci.
És el silenci de la teva marxa.
És el silenci amb el que ens has deixat.
El silenci amb el que ens fas fer el dol.
Fins la propera, Diego!
Miquel Julià
10 d’abril del 2007
Arrels Fundació
5.4.07
"I si no en sóc capaç?"
Aquest matí he repassat el contingut que fins ara he penjat al blog. Potser és una mica massa trist, no? No m’entengueu malament. No és irreal el que hi explico i, a més, es tracta del nostre dia a dia. Però hi ha altres coses, més dolces, que també formen part de la nostra feina. Em pregunto si seré capaç de transmetre-ho. I si no en sóc? Quants detalls perduts! Tinc tantes ganes de poder-vos fer arribar els gestos que he vist, les abraçades, les noves oportunitats, l’amistat... que no vull quedar-me en lo tràgic. Sí , mor gent, però una mica més acompanyada. Us demano que em reclameu la veritat i la veritat són cares, xifres, impressions, tragèdies i vides de conte. En seré capaç? M ‘hi ajudareu ?
4.4.07
Declaración de principios

- A nuestro vecino del cuarto le pueden llegar a ir tan mal las cosas que un día se pase por Arrels.
- Nosotros podemos ser ese vecino del cuarto.
- Lo que acabo de decir no es irreal.
- La gente nos merecemos comida, techo, cariño y respeto.
- Muchas de estas cosas las pueden y deben dar las adminstraciones públicas.
- Las administraciones públicas somos todos y entre todos deberíamos cuidarnos un poco más.
- Las personas que viven una situación de sin hogar (¿ésta es la palabra?) no son un número, un expediente, una plaza en un comedor social.
- Los trabajadores y voluntarios van a entierros, dan la mano en el último soplo y creen en lo que hacen.
- Yo creo en lo que hago.
- A veces lo que hago no está a la altura de lo que pienso. Estamos en ello.
3.4.07
30.3.07
29.3.07
La muerte de Juan
Se sentaron y me contaron que Txema lo había encontrado muerto por la mañana en la cama. Había pasado un momento por la pensión la noche anterior y se extrañó de que no contestara, pero no le dio más importancia. Y ahora Txema se duele.
A la mañana siguiente, pidieron la llave de la habitación y entraron. Juan les esperaba ya en otro sitio.
Y después: la espera, el forense, el tanatorio.
Ojalá hubieran sitios donde aparte de ducharse y comer un bocadillo, la gente, como mínimo, pudiera morir acompañada.
Lo han enterrado hoy en Montjuïc muy temprano por la mañana, a la hora de los pobres.
Sin inscripción. Sólo unos cuantos trabajadores y voluntarios de Arrels. Le han puesto un paquete de tabaco Bisonte encima del ataud.
26.3.07
Enrique dijo
"Son invisibles si no quieres verlos. Pero están. Entre todos los hemos echado a la calle. Y ellos se buscan cartones para sobrevivir."
De lo urgente a lo importante

A Luis, al que en muchas cosas admiro.
Me enteré de que volvía a la calle el mismo día de su partida.
Lo sentí. Me dolió
A pesar de todo: De levantarme muros. De ponerme corazas…
Lo sentí. Me dolió.
A pesar de intelectualizar los sentimientos. De querer respetar lo que el otro decide por encima de lo que yo crea…
Lo sentí. Me dolió.
Y aunque él fue quien decidió. Y yo no tenía nada que decir…
Lo sentí. Me dolió.
Luís se marchó cansado de estar en la vida de la que él resolvió escapar hace ahora tres años
Le ofrecimos lo mismo. Y le dimos de lo mismo:
lo URGENTE: Comida, techo, espacio, relación…
Lo normal, lo que nosotros tenemos, lo que nosotros buscamos…
Y él lo tomó.
Pero quizá no le dimos lo IMPORTANTE: Motivos para seguir existiendo.
-Triste razón de existir, si no hay razones para ello-
No, no es verdad que le diéramos lo que nosotros tenemos.
De su existencia sabemos tres horas, de cada semana, de toda una vida…, que nos comenzó justo cuando ya no había casi nada de ella…
¿¡Y de ahí queremos que renazcan nuevas esperanzas…!?
Me temo que nos quedamos en el milagro del principio…
en el milagro de la entrada…,
en el rencuentro de un pasado que se quedó sin vida, tal vez porque nunca la hubo; tal vez porque, si la hubo, se perdió en la nada…
Y le dimos solución a lo URGENTE, pero, quizá, no supimos dar ilusión a su alma…
Y es que no sabemos…, se nos escapa…
Y creemos que lo IMPORTANTE es lo URGENTE…
¡Y lo es, seguramente, cuando no se tiene nada!
Lo URGENTE es lo universal: café para todos.
Lo IMPORTANTE es personal: lo que sólo yo quiero.
Lo IMPORTANTE requiere conocer. Entrar en la persona. Llegar al fondo y empujar.
¿Quizá lo IMPORTANTE sea para Juan su viaje a Motril de todos los años...?
¿Quizá para Carmen sea ver crecer a su hija?
¿Será para Antonio su rencuentro en Ponferrada?
Y para Pep, ¿no será ver por última vez a su Cristina?
Pero ¿qué será lo IMPORTANTE para Luís?
Para Miguel será, tal vez, retornar a su Córdoba seguro de sí mismo. Y, mientras, ver los rostros radiantes de sus sobrinas al darles el regalo de cada año por vacaciones.
Pero Luís no quiere volver a su pueblo. Ni ver a sus hijos. Ni reencontrar a su madre…
¿Cuál será la ilusión que le haga volver a vivir?
En Colonias le vi feliz sintiéndose uno más entre nosotros.
Pensé que se había abierto una puerta…, pero me engañé…
O ¿acaso sí, la puerta estaba abierta y él no tuvo coraje para entrar...?
Es difícil entrar. Nos cuesta. No sabemos… No queremos…
Pero no podemos quedarnos en lo URGENTE.
Lo URGENTE nos absorbe y apenas nos deja tiempo para saber de lo IMPORTANTE.
Hemos de aprender.
Perder el tiempo en la descubierta.
Escudriñar los rincones.
Limpiar telarañas agarradas en los años.
Volver a confiar en la vida.
Lo URGENTE lo tenemos por la mano. De él lo sabemos casi todo…
De lo IMPORTANE sabemos… casi nada…
Lo IMPORTANTE es único, exclusivo, concreto…
Es el sueño de vivir que tenemos cada uno.
Y hay que descubrirlo en cada uno.
Y hay que sacarlo desde dentro de cada uno…
Y, a veces, está tan tapado…
Y, a veces, está tan oscuro…
Que nos cuesta poderlo ver…
Que les cuesta quererlo ver…
PD:
Cuando ya terminaba este relato, supe de su regreso a Arrels.
A Luís le duraron un mes sus “vacaciones” en la calle…
Me contaron del recibimiento que tuvo en Riereta:
Le habían echado de menos. Todos se acordaban de él.
Él seguía teniendo su sitio allí. Nadie se lo había quitado.
(En la calle -su sitio- lo encontró ocupado -por obras-)
Así, cuando después hablé con él, de todo lo que me dijo, me quedé con una frase:
- Cuando estaba en la calle, no conocía otra cosa que la calle. Cuando el otro día volví a la calle, ya conocía otra cosa que era mejor… y comparé…
No sé si Luís algún otro día volverá a cogerse “vacaciones”…Y si éstas serán indefinidas…
Hoy por hoy, ahora, me quedo con que algo IMPORTANTE ha debido calar en él para quedarse.
Quizá ha encontrado en Arrels algo más que lo URGENTE…
21.3.07
Enrique cuenta
Mientras, sólo al cruzar de la calle, estaban los políticos y un obispo comentando a los "medios" cómo se deberían hacer los túneles del AVE para que la Sagrada Familia no se cayera.
No, no los vi en el parque. Estaban muy ocupados.

La que escribe no es negra. Ni triste. Ni duerme en la calle ni tiene frio por las noches. Sólo trabaja. Y eso, a veces, me supone un problema. ¿Trabajo para ellos o vivo de ellos?
¿Alguien, por favor, me ayuda a desentrañar este pequeño conflicto?
El de la foto se llama "rastitas" y aún no le he preguntado si quiere salir en la foto...
20.3.07
Sabeu que és aquesta figura ?

Això NO ÉS UN CONCURS. És simplement una forma de visualitzar una imatge en aquesta eina tan simpàtica.
Resulta que un dia vaig anar a una escola ......
Vaig participar d'un Jurat.
Vaig fer una breu explicació sobre els valors dels voluntariat a Arrels....
... em van donar aquesta figura i un taló.
Amb aquestes pistes:
Que representa aquesta figura ?
Quina escola era ?
Els que vulgueu saber la solució la trobareu a l'INFO ARRELS de primavera.
Bona sort.
Ramon
EN PREPARACIÓ
Consultin en breu a les seves pantalles del new post blogger!
Miquel
FENT CARRER: DESCONCERT!!!
DILLUNS, NOU D’OCTUBRE
La veritat és que anar-hi fa certa cosa. Mentre t’hi acostes sents que ja t’han vist i que es posen a parlar entre ells sense perdre’ns de vista.
Si. Fa una mica de respecte...
Aquest dilluns hi anàvem Marisol i jo. En aquesta ocasió vam decidir entrar per darrere, per tal que no ens veiessin arribar i no donar peu abans d’hora a pensaments “malintencionats” sobre la nostra visita.
En arribar veiem a vàries persones conegudes, assegudes, en dos grupets separats. No sabríem distingir, a simple vista, quina d’elles va més beguda i col·locada que les altres. Lluís s’agafa a Marisol per banda i, separant-se una mica de la resta del grup, comencen una conversa.
A mi m’assalta Omar: El coneixem des de que estava a la Plaça Blanca. No sabiem si vivia al carrer o no. El que si que suposàvem que es guanyava la vida fent vés a saber quins “trapicheos”. Només veure’m em salta amb que li paguem un viatge de tornada al Marroc. Quan li dic, quasi bé en to de broma, que nosaltres això no ho fem, es treu de la butxaca un full arrugat que resulta ser una citació judicial com a acusat per un delicte contra la salut pública. Em sona a tràfic de drogues, però em remeto a dir-li que els dimecres a la tarda hi ha advocada al Centre Obert, amb la qual ell es pot posar en contacte per a rebre orientació i resoldre la seva situació. Un assumpte complicat, pel que suposo.
Comentat això amb Omar, començo a parlar amb Nelson. Feia temps que el buscàvem. Havia estat en pensió i va abandonar el recurs per retornar a la vida de carrer. Em presento i li recordo els temps d’Arrels.
De sobte, Omar s’aixeca del terra i li planta un cop de puny a un tio que s’acostava, de forma que aquest cau al terra, fent un soroll fort i sec quan el cap pica contra el paviment. L’únic que diu Omar com a excusa és que això li passa per ficar-se massa amb les dones. Manuel i Clara, que estan allà i ho veuen tot, fan cara de consentir amb Omar i acusar el que ara està estirat a terra. No sé si per convenciment o potser per por a la violència a la qual Omar acaba de demostrar que és capaç d’arribar.
Del que si que m’adono és que Manuel no sap cap on mirar, i molt menys, a l’home estirat a terra davant d’ell i que no es belluga.
I jo, que tinc al davant a Nelson, borratxo, plorant i amb mocs regalimant.
Des de la terrassa de la plaça, unes quantes parelles que fan el vermut miren fixament l’escena: Estan a tan sols quinze metres dels fets, però és una distància insalvable com per acostar-s’hi.
He de fer quelcom!...
M’acosto i veig el rostre de l’home balbucejant, però inconscient. Marisol continua escoltant a Lluís. Ella no s’ha adonat ben bé del que ha passat. Nelson encara està allà, esperant-me. Els de la terrassa mirant. Alguns membres del grup dient-me que truqui a una ambulància, si vull, però que ells no pensen fer res. Truco a l’ambulància. Nelson encara el tinc al costat, mirant-me. Amb el mòbil a la mà veig que arriba un guàrdia urbano cridat per un dels membres del grup. Ell s’encarregarà de tornar a trucar per demanar l’ambulància amb més urgència. L’aparició de l’urbano ha provocat, com per art de màgia, que tot el grup de persones es dispersessin. Suposo que deu ser per tal de no haver de donar explicacions de res.
Sento al meu darrera que algun membre del grup, que jo desconec, em mira inquisitivament com preguntant pel què hi faig allà i a qui estic trucant. Crec que fins i tot ha fet algun comentari. A molts no els conec de res, però tot i així he trucat jo a l’ambulància per a aquell home al que ningú ajuda. Jo tampoc el conec a ell.
Quedem allà Marisol i Lluís, amb qui encara parla, l’urbano i l’home inconscient, sacsejat de tant en tant per l’urbano, i Nelson i jo.
L’home que està a terra no es belluga... Allà no es belluga ningú!
...Sense saber que fer en aquella situació kafkiana, absurda,...idiota...
Miro a Nelson i decideixo fugir jo també. Nelson té els ulls tristos, plorosos. Truco al centre per tal que ell mateix parli amb algú i sigui convidat a anar-hi... Com menystenint la situació i anant de cara a una altra cosa.
L’home inconscient resulta que revifa es mig incorpora i ara si que es veu perfectament que tan sols anava molt, però que mot begut. L’urbano li fa preguntes i ell sembla que només desitja recuperar el cartró de vi que té al costat però que la mà no encerta a agafar-lo.
Amb això que un del grup, Alfonso, també bastant begudet, s’acosta cap a l’urbano i cap a l’home ara de genolls, i li escup a sobre. M’adono que l’home abans inconscient ara de genolls, no s’ha enterat, ni de l’escopinada ni dels crits i insults que Alfonso li deixa anar, amb el guàrdia urbano pel mig. L’urbano intenta com per posar pau entre l’home de genolls i Alfonso.
De sobte se’m creua pel cap que aquell home podia haver mort, però està vivint i en aquests moments suportant les escopinades d’un altre que va quasi pitjor que ell. No puc pensar gaire, Nelson encara em mira...
El guàrdia urbano se’n va. L’home que s’arrossega cap a la paret, tentinejant.
Nelson també marxa.
Marisol i Lluís m’incorporen a la conversa. Ens despedim també de Lluís.
Marisol em diu d’anar a saludar a altra gent del grup que no havíem saludat.
No sé per què, però no puc. O potser no tinc ganes....
No ho sé...
Marisol, marxem d’aquí!!
Miquel Julià
Octubre del 2006
Equip de Carrer Arrels Fundació











