30.3.07

El dimecres vaig veure a en Miquel. Em va dir que ja es trobava bé i que havia deixat l'oxígen. Estava molt content. En Miquel ha passat fa poc de pensió a pis i està encantat de la vida. Veure'l tant content és gratificant.

29.3.07

La muerte de Juan

La otra mañana vi llegar a Marta y Txema, los dos educadores sociales del centro. Les pregunté que cómo traían esas caras y me sueltan: "Se ha muerto Juan."
Se sentaron y me contaron que Txema lo había encontrado muerto por la mañana en la cama. Había pasado un momento por la pensión la noche anterior y se extrañó de que no contestara, pero no le dio más importancia. Y ahora Txema se duele.
A la mañana siguiente, pidieron la llave de la habitación y entraron. Juan les esperaba ya en otro sitio.
Y después: la espera, el forense, el tanatorio.
Ojalá hubieran sitios donde aparte de ducharse y comer un bocadillo, la gente, como mínimo, pudiera morir acompañada.
Lo han enterrado hoy en Montjuïc muy temprano por la mañana, a la hora de los pobres.
Sin inscripción. Sólo unos cuantos trabajadores y voluntarios de Arrels. Le han puesto un paquete de tabaco Bisonte encima del ataud.

26.3.07

Enrique dijo

Un comentario para el nombre:

"Son invisibles si no quieres verlos. Pero están. Entre todos los hemos echado a la calle. Y ellos se buscan cartones para sobrevivir."

De lo urgente a lo importante











A Luis, al que en muchas cosas admiro.


Me enteré de que volvía a la calle el mismo día de su partida.

Lo sentí. Me dolió

A pesar de todo: De levantarme muros. De ponerme corazas…

Lo sentí. Me dolió.

A pesar de intelectualizar los sentimientos. De querer respetar lo que el otro decide por encima de lo que yo crea…

Lo sentí. Me dolió.

Y aunque él fue quien decidió. Y yo no tenía nada que decir…

Lo sentí. Me dolió.

Luís se marchó cansado de estar en la vida de la que él resolvió escapar hace ahora tres años

Le ofrecimos lo mismo. Y le dimos de lo mismo:

lo URGENTE: Comida, techo, espacio, relación…

Lo normal, lo que nosotros tenemos, lo que nosotros buscamos…

Y él lo tomó.

Pero quizá no le dimos lo IMPORTANTE: Motivos para seguir existiendo.

-Triste razón de existir, si no hay razones para ello-

No, no es verdad que le diéramos lo que nosotros tenemos.

De su existencia sabemos tres horas, de cada semana, de toda una vida…, que nos comenzó justo cuando ya no había casi nada de ella…

¿¡Y de ahí queremos que renazcan nuevas esperanzas…!?

Me temo que nos quedamos en el milagro del principio…

en el milagro de la entrada…,

en el rencuentro de un pasado que se quedó sin vida, tal vez porque nunca la hubo; tal vez porque, si la hubo, se perdió en la nada…

Y le dimos solución a lo URGENTE, pero, quizá, no supimos dar ilusión a su alma…

Y es que no sabemos…, se nos escapa…

Y creemos que lo IMPORTANTE es lo URGENTE…

¡Y lo es, seguramente, cuando no se tiene nada!

Lo URGENTE es lo universal: café para todos.

Lo IMPORTANTE es personal: lo que sólo yo quiero.

Lo IMPORTANTE requiere conocer. Entrar en la persona. Llegar al fondo y empujar.

¿Quizá lo IMPORTANTE sea para Juan su viaje a Motril de todos los años...?

¿Quizá para Carmen sea ver crecer a su hija?

¿Será para Antonio su rencuentro en Ponferrada?

Y para Pep, ¿no será ver por última vez a su Cristina?

Pero ¿qué será lo IMPORTANTE para Luís?

Para Miguel será, tal vez, retornar a su Córdoba seguro de sí mismo. Y, mientras, ver los rostros radiantes de sus sobrinas al darles el regalo de cada año por vacaciones.

Pero Luís no quiere volver a su pueblo. Ni ver a sus hijos. Ni reencontrar a su madre…

¿Cuál será la ilusión que le haga volver a vivir?

En Colonias le vi feliz sintiéndose uno más entre nosotros.

Pensé que se había abierto una puerta…, pero me engañé…

O ¿acaso sí, la puerta estaba abierta y él no tuvo coraje para entrar...?

Es difícil entrar. Nos cuesta. No sabemos… No queremos…

Pero no podemos quedarnos en lo URGENTE.

Lo URGENTE nos absorbe y apenas nos deja tiempo para saber de lo IMPORTANTE.

Hemos de aprender.

Perder el tiempo en la descubierta.

Escudriñar los rincones.

Limpiar telarañas agarradas en los años.

Volver a confiar en la vida.

Lo URGENTE lo tenemos por la mano. De él lo sabemos casi todo…

De lo IMPORTANE sabemos… casi nada…

Lo IMPORTANTE es único, exclusivo, concreto…

Es el sueño de vivir que tenemos cada uno.

Y hay que descubrirlo en cada uno.

Y hay que sacarlo desde dentro de cada uno…

Y, a veces, está tan tapado…

Y, a veces, está tan oscuro…

Que nos cuesta poderlo ver…

Que les cuesta quererlo ver…

PD:

Cuando ya terminaba este relato, supe de su regreso a Arrels.

A Luís le duraron un mes sus “vacaciones” en la calle…

Me contaron del recibimiento que tuvo en Riereta:

Le habían echado de menos. Todos se acordaban de él.

Él seguía teniendo su sitio allí. Nadie se lo había quitado.

(En la calle -su sitio- lo encontró ocupado -por obras-)

Así, cuando después hablé con él, de todo lo que me dijo, me quedé con una frase:

- Cuando estaba en la calle, no conocía otra cosa que la calle. Cuando el otro día volví a la calle, ya conocía otra cosa que era mejor… y comparé…

No sé si Luís algún otro día volverá a cogerse “vacaciones”…Y si éstas serán indefinidas…

Hoy por hoy, ahora, me quedo con que algo IMPORTANTE ha debido calar en él para quedarse.

Quizá ha encontrado en Arrels algo más que lo URGENTE…

Quizá… Sigamos…

21.3.07

Enrique cuenta

Esta mañana le vi por primera vez. Estaba dormido sobre un banco. Sucio, sin cartones, con una bolsa de plástico. Cuando se despertó le pregunté si necesitaba algo. No hizo falta ni que me dirigiera la palabra, con la mirada entendí que sobraba de allí, vamos, que me echaba de su espacio. Yo me marché. A lo mejor otro día le veo y comenzamos una conversación.
Mientras, sólo al cruzar de la calle, estaban los políticos y un obispo comentando a los "medios" cómo se deberían hacer los túneles del AVE para que la Sagrada Familia no se cayera.
No, no los vi en el parque. Estaban muy ocupados.

La que escribe no es negra. Ni triste. Ni duerme en la calle ni tiene frio por las noches. Sólo trabaja. Y eso, a veces, me supone un problema. ¿Trabajo para ellos o vivo de ellos?
¿Alguien, por favor, me ayuda a desentrañar este pequeño conflicto?
El de la foto se llama "rastitas" y aún no le he preguntado si quiere salir en la foto...

20.3.07

Sabeu que és aquesta figura ?


Això NO ÉS UN CONCURS. És simplement una forma de visualitzar una imatge en aquesta eina tan simpàtica.

Resulta que un dia vaig anar a una escola ......

Vaig participar d'un Jurat.

Vaig fer una breu explicació sobre els valors dels voluntariat a Arrels....

... em van donar aquesta figura i un taló.

Amb aquestes pistes:

Que representa aquesta figura ?
Quina escola era ?


Els que vulgueu saber la solució la trobareu a l'INFO ARRELS de primavera.

Bona sort.

Ramon

EN PREPARACIÓ

S'està preparant un nou new blogger amb el títol "Metallenguatge de la pobresa!!".
Consultin en breu a les seves pantalles del new post blogger!

Miquel

FENT CARRER: DESCONCERT!!!

DILLUNS, NOU D’OCTUBRE

Ja fa dies que Ana Maria, Marisol i jo anem parlant sobre l’existència d’aquest grup de persones. Tots tres hi hem anat alguna vegada, de forma que ja hem iniciat la relació, tot i que aquesta encara es troba en una fase inicial.

La veritat és que anar-hi fa certa cosa. Mentre t’hi acostes sents que ja t’han vist i que es posen a parlar entre ells sense perdre’ns de vista.

Si. Fa una mica de respecte...

Aquest dilluns hi anàvem Marisol i jo. En aquesta ocasió vam decidir entrar per darrere, per tal que no ens veiessin arribar i no donar peu abans d’hora a pensaments “malintencionats” sobre la nostra visita.

En arribar veiem a vàries persones conegudes, assegudes, en dos grupets separats. No sabríem distingir, a simple vista, quina d’elles va més beguda i col·locada que les altres. Lluís s’agafa a Marisol per banda i, separant-se una mica de la resta del grup, comencen una conversa.

A mi m’assalta Omar: El coneixem des de que estava a la Plaça Blanca. No sabiem si vivia al carrer o no. El que si que suposàvem que es guanyava la vida fent vés a saber quins “trapicheos”. Només veure’m em salta amb que li paguem un viatge de tornada al Marroc. Quan li dic, quasi bé en to de broma, que nosaltres això no ho fem, es treu de la butxaca un full arrugat que resulta ser una citació judicial com a acusat per un delicte contra la salut pública. Em sona a tràfic de drogues, però em remeto a dir-li que els dimecres a la tarda hi ha advocada al Centre Obert, amb la qual ell es pot posar en contacte per a rebre orientació i resoldre la seva situació. Un assumpte complicat, pel que suposo.

Comentat això amb Omar, començo a parlar amb Nelson. Feia temps que el buscàvem. Havia estat en pensió i va abandonar el recurs per retornar a la vida de carrer. Em presento i li recordo els temps d’Arrels.

De sobte, Omar s’aixeca del terra i li planta un cop de puny a un tio que s’acostava, de forma que aquest cau al terra, fent un soroll fort i sec quan el cap pica contra el paviment. L’únic que diu Omar com a excusa és que això li passa per ficar-se massa amb les dones. Manuel i Clara, que estan allà i ho veuen tot, fan cara de consentir amb Omar i acusar el que ara està estirat a terra. No sé si per convenciment o potser per por a la violència a la qual Omar acaba de demostrar que és capaç d’arribar.

Del que si que m’adono és que Manuel no sap cap on mirar, i molt menys, a l’home estirat a terra davant d’ell i que no es belluga.

I jo, que tinc al davant a Nelson, borratxo, plorant i amb mocs regalimant.

Des de la terrassa de la plaça, unes quantes parelles que fan el vermut miren fixament l’escena: Estan a tan sols quinze metres dels fets, però és una distància insalvable com per acostar-s’hi.

He de fer quelcom!...

M’acosto i veig el rostre de l’home balbucejant, però inconscient. Marisol continua escoltant a Lluís. Ella no s’ha adonat ben bé del que ha passat. Nelson encara està allà, esperant-me. Els de la terrassa mirant. Alguns membres del grup dient-me que truqui a una ambulància, si vull, però que ells no pensen fer res. Truco a l’ambulància. Nelson encara el tinc al costat, mirant-me. Amb el mòbil a la mà veig que arriba un guàrdia urbano cridat per un dels membres del grup. Ell s’encarregarà de tornar a trucar per demanar l’ambulància amb més urgència. L’aparició de l’urbano ha provocat, com per art de màgia, que tot el grup de persones es dispersessin. Suposo que deu ser per tal de no haver de donar explicacions de res.

Sento al meu darrera que algun membre del grup, que jo desconec, em mira inquisitivament com preguntant pel què hi faig allà i a qui estic trucant. Crec que fins i tot ha fet algun comentari. A molts no els conec de res, però tot i així he trucat jo a l’ambulància per a aquell home al que ningú ajuda. Jo tampoc el conec a ell.

Quedem allà Marisol i Lluís, amb qui encara parla, l’urbano i l’home inconscient, sacsejat de tant en tant per l’urbano, i Nelson i jo.

L’home que està a terra no es belluga... Allà no es belluga ningú!

...Sense saber que fer en aquella situació kafkiana, absurda,...idiota...

Miro a Nelson i decideixo fugir jo també. Nelson té els ulls tristos, plorosos. Truco al centre per tal que ell mateix parli amb algú i sigui convidat a anar-hi... Com menystenint la situació i anant de cara a una altra cosa.

L’home inconscient resulta que revifa es mig incorpora i ara si que es veu perfectament que tan sols anava molt, però que mot begut. L’urbano li fa preguntes i ell sembla que només desitja recuperar el cartró de vi que té al costat però que la mà no encerta a agafar-lo.

Amb això que un del grup, Alfonso, també bastant begudet, s’acosta cap a l’urbano i cap a l’home ara de genolls, i li escup a sobre. M’adono que l’home abans inconscient ara de genolls, no s’ha enterat, ni de l’escopinada ni dels crits i insults que Alfonso li deixa anar, amb el guàrdia urbano pel mig. L’urbano intenta com per posar pau entre l’home de genolls i Alfonso.

De sobte se’m creua pel cap que aquell home podia haver mort, però està vivint i en aquests moments suportant les escopinades d’un altre que va quasi pitjor que ell. No puc pensar gaire, Nelson encara em mira...

El guàrdia urbano se’n va. L’home que s’arrossega cap a la paret, tentinejant.

Nelson també marxa.

Marisol i Lluís m’incorporen a la conversa. Ens despedim també de Lluís.

Marisol em diu d’anar a saludar a altra gent del grup que no havíem saludat.

No sé per què, però no puc. O potser no tinc ganes....

No ho sé...

Marisol, marxem d’aquí!!


Miquel Julià
Octubre del 2006
Equip de Carrer Arrels Fundació

Per què "todos somos nadie"?